La memòria de l'altre: records de vidre

Records de vidre, 2013

Roba texana, vidre pla de colors, fil de camaranya,

 suport de ferro d’una espelma, i filferro gruixut (43’5 x 26 cm)

“Records de vidre" és la reinterpretació d'un vestit de quan tenia dos anys, fet per a la meva mare en un moment en què treballava juntament amb la seva millor amiga. Aquesta defalleix al cap d'uns anys de càncer. El vidre, com a material fràgil, recorda a la inestabilitat d'una persona en un moment com aquest i les del seu voltant.

La peça final pretén conservar aquesta memòria de l'altra persona; la seva professió de tota la vida i, més en concret, el record de la seva millor amiga. A la vegada que també perdura el record de quan jo era petita.

Amb la seva ajuda durant el procés de formalització i creació, la peça no només acaba transportant a als seus records inicials, sinó que, al mateix temps, n'està creant de nous. És per aquesta raó que el títol ha estat escollit per a ella mateixa. 

L'ou

Proposta Plaça Gardunya

Dossier del procés creatiu: 
    

El recipient

Referent | Dibuix fet als 3 anys

El Raval

                                                                      

                                                                       

                        

Espais | Sensacions

Però tot el que sentia era una solitud incommensurable. En un moment, el món que m’envoltava havia perdut el color. Del cim del turó atrotinat amb les ruïnes dels meus sentiments buits, veia com la meva vida s’estirava en direcció al futur, que era ben igual que una il·lustració d’una novel·la de ciència-ficció que havia llegit quan era petit: la superfície desolada d’un planeta desert. Sense cap signe de vida. Cada dia semblava que durés eternament, i l’aire o bé cremava o bé era glaçat. La nau espacial que m’hi havia portat havia desaparegut, i jo hi estava atrapat. Hauria d’apanyar-me-les tot sol per sobreviure.

[...] ¿Perquè ens sentim tant soles les, les persones? ¿A què treu cap? Hi ha milions de persones en aquest món, totes anhelants, que en busquen d’altres per acontentar-les però que, malgrat tot, s’aïllen. ¿Per què? ¿Que potser la Terra ha estat creada només per nodrir la solitud humana?

Em vaig girar d’esquena a la llosa, vaig contemplar el cel i vaig pensar en els satèl·lits artificials que giravoltaven a l’entorn de l Terra. L’horitzó encara estava tenyit d’una lleugera resplendor, i les estrelles començaven a titil·lar en el cel profund de color vi. Vaig guaitar entremig de les estrelles per veure la llum d’un satèl·lit, però encara era massa clar per veure’n un a ull nu. Vaig tancar els ulls i vaig escoltar atentament per sentir els descendents de l’Sputnik, que giren al voltant de la Terra, amb la gravetat com a únic lligam amb el planeta. Unes ànimes de metall solitàries en la foscor lliure d l’espai, que es troben, es creuen, se separen i no tornen a trobar-se mai més. No intercanvien cap paraula. No hi ha promeses a mantenir.

EL MEU AMOR SPUTNIK

Haruki Murakami

Hibridació I

Procés maqueta

Representació volumètrica (maqueta analògica) 

Representació volumètrica analògica + digital (Sketchup)