Però tot el que sentia era una solitud incommensurable. En un moment, el món que m’envoltava havia perdut el color. Del cim del turó atrotinat amb les ruïnes dels meus sentiments buits, veia com la meva vida s’estirava en direcció al futur, que era ben igual que una il·lustració d’una novel·la de ciència-ficció que havia llegit quan era petit: la superfície desolada d’un planeta desert. Sense cap signe de vida. Cada dia semblava que durés eternament, i l’aire o bé cremava o bé era glaçat. La nau espacial que m’hi havia portat havia desaparegut, i jo hi estava atrapat. Hauria d’apanyar-me-les tot sol per sobreviure.
[...] ¿Perquè ens sentim tant soles les, les persones? ¿A què treu cap? Hi ha milions de persones en aquest món, totes anhelants, que en busquen d’altres per acontentar-les però que, malgrat tot, s’aïllen. ¿Per què? ¿Que potser la Terra ha estat creada només per nodrir la solitud humana?
Em vaig girar d’esquena a la llosa, vaig contemplar el cel i vaig pensar en els satèl·lits artificials que giravoltaven a l’entorn de l Terra. L’horitzó encara estava tenyit d’una lleugera resplendor, i les estrelles començaven a titil·lar en el cel profund de color vi. Vaig guaitar entremig de les estrelles per veure la llum d’un satèl·lit, però encara era massa clar per veure’n un a ull nu. Vaig tancar els ulls i vaig escoltar atentament per sentir els descendents de l’Sputnik, que giren al voltant de la Terra, amb la gravetat com a únic lligam amb el planeta. Unes ànimes de metall solitàries en la foscor lliure d l’espai, que es troben, es creuen, se separen i no tornen a trobar-se mai més. No intercanvien cap paraula. No hi ha promeses a mantenir.
EL MEU AMOR SPUTNIK
Haruki Murakami
